El nostre expert: Guia per comprar una Smart TV

La televisió, aquesta gran invenció que va arribar a les llars en els anys 50 del segle passat, mai s’ha guanyat tan a pols com ara la qualificació de caixa tonta. El deteriorament de la qualitat de l’oferta de continguts generalista (l’oferta que no és de pagament, per entendre’ns), ha contribuït a posar de moda el terme teleporqueria. Abunden continguts d’allò més fluixets i, a més, per consumir la tele a la manera tradicional, hem de suportar eterns blocs d’anuncis. Per fugir d’aquesta dinàmica, han sorgit aquests tres últims anys les televisions intel·ligents, les Smart TV. Els continguts televisius tradicionals segueixen sent els mateixos, però amb les Smart TV podem accedir a tot un nou horitzó de continguts gràcies a la connectivitat a internet: podem consumir pel·lícules o programes sota demanda, accedir al nostre perfil de Facebook o Twitter, entretenir-nos amb els vídeos de Youtube, llegir premsa online… Amb aquests nous equips, la televisió deixa de ser un aparell tonto i l’usuari cobra tot el protagonisme. En resum, gràcies a internet, el consumidor de continguts ja no està a l’espera del que li doni el canal de torn, sinó que pot decidir com passa el seu temps davant de la pantalla.
Avui dia es poden adquirir Smart TV molt complets a preus molt competitius. Però la primera pregunta que ens hem de fer a l’hora de valorar la idoneïtat de fer-nos amb una d’aquestes televisions, és si tenim connexió a internet a la nostra llar. Molt important, perquè sense internet, l’Smart TV perd bona part del seu sentit. Li podrem donar l’ús tradicional que li donem a una televisió convencional però, per a això, ja en tenim prou amb una bona tele … que no sigui una Smart TV.
La següent pregunta a la qual hem de donar resposta, és si anem a aprofitar-ne tot el potencial. És a dir, anem a navegar per internet, utilitzar Apps, entrar a xarxes socials o consumir continguts en streaming? Si no ho tenim molt clar, potser no valgui la pena. Sempre serem a temps de comprar més tard un reproductor multimèdia que ens proporcioni alguna de les funcions característiques de les Smart TV. Ara bé, la veritat és que les televisions Smart TV són aquí per quedar-se, i que per relació qualitat-preu són una excel·lent oportunitat de millorar la nostra experiència d’oci al saló. Pensem que amb aquests nous equips passarà alguna cosa similar al que ha passat amb els mòbils, amb el pas des de la terminal convencional al telèfon intel·ligent: gairebé sense adonar-nos-en, el telèfon intel·ligent ha arribat a les mans de milions de persones, i fins i tot els més suspicaços davant els avenços tecnològics s’han apuntat al telèfon intel·ligent.
Les Smart TV són televisions amb un sistema operatiu propi (com passa amb un ordinador, un telèfon intel·ligent o una tauleta), que disposen de connectivitat (per cable o sense fil) per accedir a internet i a altres dispositius connectats a la xarxa domèstica mitjançant el protocol DLNA. Com passa amb les tauletes o smartphones, la presència d’un sistema operatiu ens garanteix que podrem emprar un gran nombre d’Apps o aplicacions (si bé no tantes com les que estan disponibles per a Mòbils). Així és com podrem accedir a xarxes socials, a jocs, etc. A destacar que algunes aplicacions de certa entitat, com Youtube, Facebook, Flickr, Vimeo o Twitter, les trobarem en tots els models de Smart TV. Sempre és bo revisar el catàleg de les aplicacions disponibles en els models que atreguin el nostre interès. A ressenyar que encara no hi ha un sistema operatiu hegemònic: cada marca sol emprar el seu propi sistema operatiu.
La connectivitat és un dels aspectes clau. De fet, aquesta característica és un element definitori de la Smart TV. Una Smart TV sense connectivitat, no és Smart. Caldrà comprovar quin tipus de connectivitat hi ha disponible. Com la televisió no sol estar al costat del router, és important que la Smart TV compti amb connectivitat Wifi integrada en el mateix equip. No ens val que l’equip sigui Wifi Ready: això vol dir que podem incorporar un adaptador Wifi per USB, que moltes vegades hem de comprar a part i que ens ocuparà de forma permanent un dels ports USB del televisor.
Així mateix, és bo que comprovem que hi hagi diverses connexions HDMI 1.4 per poder connectar, amb la millor qualitat d’imatge i so, altres dispositius, com consoles o reproductors de Blu-ray. A tenir en compte: la compatibilitat amb WiFi Direct fa possible enllaçar dispositius de forma directa, però amb un major abast i velocitat de connexió que el Bluetooth. Per a això, televisor i dispositiu han de ser compatibles WiFi Direct.
Un altre dels grans atractius de les Smart TV és el seu potencial per esdevenir un equip de videoconferència per al saló de la nostra llar. I és que un bon nombre d’aquests televisors poden emprar Skype, una aplicació d’èxit en ordinadors sobretaula i tauletes per fer trucades i videotrucades a través d’internet. Perquè li traguem el màxim profit a Skype, l’Smart TV ha de disposar de micròfon i de cambra. Així, el nostre interlocutor ens podrà escoltar i també ens podrà veure.
Si l’Smart TV encaixa amb les teves expectatives, ara és un bon moment per fer-te amb un. Ara hi ha disponibles a preus molt atractius equips d’altíssimes prestacions. Després de diversos anys d’evolució del concepte, el mercat ens ofereix televisors intel·ligents que revolucionaran la forma en què entenem el consum televisiu i l’oci al saló.

Albert Loran
Product manager a BEEP
Article original a beep.cat

Trobaràs televisors a la botiga online de BEEP
http://www.beep.es/catalogo/television__0-13-2-1

La RAM: fem memòria a l'ordinador

Autor/s: Joan Jofra

El consultor informàtic Joan Jofra ens proposa cada setmana solucions dels problemes informàtics

Avui parlarem de memòria. No de la meva, ni de la nostra, ni del 1714, sinó de la memòria que té o pot tenir el nostre ordinador. Som-hi, que avui s'ha de tenir memòria per a retenir el que us explicaré. Començarem per la que tothom ha sentit a parlar, la memòria RAM. Quan es compra un ordinador, de seguida el venedor diu la capacitat de la memòria RAM i moltes vegades segons aquesta el comprem o no. Mireu si n'és, d'important.

Què és la ram?

LA RAM és la memòria de l'ordinador (RAM o 'random access memory', 'memòria d'accés aleatori' en contraposició de la SAM o 'serial access memory', 'memòria d’accés serial', com podria ésser un casset), és el lloc a on es posen els programes i les dades del programa quan s'executa. La memòria RAM s'escriu i es llegeix molt ràpidament i s'esborra quan apaguem l'ordinador.

Quan posem en marxa l’ordinador es llegeix el programa guardat a la memòria BIOS, una memòria especial que no es pot escriure i que no s’esborra encara que apaguem l’ordinador (hi ha un procediment molt especial per a actualitzar la BIOS o fer un flash de la BIOS). El programa de la BIOS controla el procés d’arrancada, fa els tests de l’ordinador (POST o 'power on self test', 'proves automàtiques de posada en marxa'), posa en marxa tots els dispositius, carrega el 'boot loader' que és un petit programet per posar en marxa el sistema operatiu i aquest carrega el sistema operatiu a la memòria RAM i s'espera que l'usuari faci alguna cosa. Si teniu un ordinador amb més d'un sistema operatiu (Windows i GNU/Linux, per exemple), el 'boot loader' és el programet que et permet d'elegir amb quin dels sistemes operatius vols treballar.

Si volem fer un escrit, el sistema operatiu passarà el programa de Word (.exe i llibreries .dll) i el document que vulguem editar del disc dur (la memòria que no s’esborra i és més lenta) a la memòria RAM de l’ordinador. Això es fa perquè la velocitat d’accés és molt més ràpida i necessitem que el nostre ordinador vagi com més ràpid millor.

Hi ha una altra forma de memòria RAM, la VRAM, que és la memòria dedicada exclusivament al vídeo i, com podeu esperar, és dedicada a guardar el contingut del que veiem a la pantalla.

Per saber quanta RAM tenim, en un Windows aneu a la icona de sistema del panell de control; en un Mac, sota la poma seleccioneu 'Sobre aquest Mac'.

Quins tipus físics hi ha?

Ara trobem la memòria en mòduls de memòria, però fins al final dels anys 1960 la memòria RAM era feta per nuclis de ferrita (altrament dit imants). Posteriorment es van inventar els transistors i encara més recentment els circuits integrats i els xips.

Hi ha dos grans tipus de memòria, la SRAM (estàtica que es fa servir normalment per a la memòria cau o memòria de molt alta velocitat) i la DRAM (dinàmica), que ha evolucionat a SDRAM, a DDR SDRAM i a ESDRAM i que és la que es fa servir en els mòduls de memòria actuals dels ordinadors.

Els mòduls s'agrupen en SIMM ('single inline memory module', antics, per a ordinadors de 16 bits o 32 bits), DIMM (o 'dual inline memory module', per a ordinadors de sobretaula) i SO-DIMM ('small outline', per a portàtils).

La major part d’ordinadors fan servir memòria sense control de paritat (non ECC) mentre que els servidors o els ordinadors de gamma alta fan servir memòria amb correcció de paritat (ECC, error correction code) el control de paritat fa que la mateixa memòria detecti i corregeixi qualsevol error intern de la memòria.

Què passa si no tenim prou RAM?

Mai no tenim prou RAM, però imagineu que tenim un ordinador relativament antic, amb 1024 mbytes de memòria RAM (1 gigabyte). Ja fa temps que els ordinadors es venen amb 2 gigabytes, i ara són normals els de 4, 6 i 8 gigabytes.

Què passa si volem treballar amb un programa i un document que necessita més memòria de la que tenim disponible una vegada el sistema operatiu s'hagi carregat? Doncs per això es va inventar la memòria virtual. El sistema operatiu, en lloc de dir-vos que tanqueu un programa per poder posar el programa que voleu executar a la memòria, el que fa és posar una còpia del programa i les dades que no es fan servir al disc dur (swapping), esborrar-les de la RAM i carregar el nou programa i a vosaltres us farà tota la impressió que l'ordinador té una quantitat il·limitada de RAM (en els Windows són fitxers amb l’extensió SWP).

Com veieu, això és lent, la velocitat del disc dur és molt més lenta que la de la memòria, el temps d’accés de la RAM es mesura en nanosegons (50 * 10^-9) mentre que el disc dur en milisegons (5 * 10^-3) uns centenars de milers de vegades més ràpid, i és el motiu pel qual si voleu que el vostre ordinador vagi més ràpid s’aconsella ampliar la RAM, encara que aquesta ampliació no farà que l'ordinador vagi més ràpid, però us estalviarà anar amunt avall de la memòria al disc (i viceversa quan vulguem fer servir el programa o les dades que hem posat al disc per deixar memòria lliure).

Els discs sòlids o SSD-RAM

Fins ara els discs durs eren dispositius mecànics lents que guardaven la informació en forma magnètica no volàtil, és a dir, que encara que es quedin sense electricitat no es perden les dades.

Des de fa un temps han sorgit els discs sòlids que són memòries RAM i, per tant, molt més ràpides, que funcionen com un disc dur i formades per memòries Flash (similars, però més ràpides que les dels pinxos USB) que retenen la informació encara que es quedin sense energia. Com podeu esperar la memòria Flash és més lenta que no la memòria SDRAM, però tot i així molt més ràpida que un disc dur.

El problema és el cost i les capacitats: són més cars que un disc dur mecànic i, fins ara, els podem trobar fins a 512 gbytes a preus 'raonables'. Compareu els 60 dòlars d’un disc dur mecànic d’1 Tbyte respecte als 600 dòlars d’un disc SSD-RAM i, per contra del que pugui semblar, des del 2012 els preus dels SSD-RAM han anat pujant en comptes de baixar.

Espero que s'hagi entès el que acabo d'explicar. En tot cas, no hi ha res millor per a la memòria... que les cues de pansa.

Article publicat originalment a Vilaweb